Al nord del Camerun, les nenes i els nens no van a l’escola durant els mesos de juliol i agost. Així que comencen les pluges han d’anar a treballar al camp o a pescar per ajudar la família, com fan els de les nostres escoles. Són les seves vacances.
En aquest butlletí recuperem un dels escrits de quan en Miquel Àngel feia de missioner extretdel seu llibre Miquel Àngel Pérez. Cartes des del Camerun. Sis anys a Blangoua. Edicions Saragossa, El Cistell 16. Abril 2011. És un text preciós que us volem compartir.
Com és costum a Goulfey, la missa ha estat deliciosa. Cants, música, atenció, devoció. A la sortida em conviden a prendre alguna cosa. Agraeixo la invitació, però al cotxe hi porto tres caixes amb cinquanta pollets que esperen amb ànsia arribar a Blangoua. Havia sortit de Maroua a dos quarts de quatre de la matinada amb la càrrega i amb la idea d’arribar com més aviat millor. Encara no són les deu i ja circulo lleuger amb el cotxe per les solitàries i polsegoses rutes del Sahel.
En travessar una gran plana deserta, sento que la roda del davant toca alguna cosa rígida. En un moment el cotxe se’n va cap a la dreta, senyal segur de punxada. El que l’ha provocat a la roda del davant també la provoca a la roda del darrere. Doble punxada. Què cal fer? D’entrada treure la roda de recanvi i canviar-ne una. Però és impossible: la roda de recanvi ha desaparegut. Recordo Mora, on vaig passar, dos dies abans, una nit a la Missió. Al matí vaig descobrir que algú havia obert el cotxe i robat l’audiocasset – per cert, res d’original. Els missioners em van comentar que sospitaven d’un del poble que sap mecànica. El que ha robat la roda ha desmuntat tot el suport. Jo ja no sospito, n’estic segur.
Resultat: dues rodes inutilitzades, cap de recanvi, sol enmig de la ruta, el sol que no sembla pas que vulgui perdonar i cinquanta pollets que no paren de protestar. Què cal fer? No recordo que en els manuals de «Joves castors>> llegits en la meva tendra joventut expliquessin com sortir d’aquest embolic.
Analitzo la situació: Sol, amb el cotxe ple de materials diversos i cinquanta pollets. Provisions: 30 barres de pa, tres litres d’aigua, quatre sacs de menjar per a les aus, de cinquanta quilos cada un. La veritat és que els més afortunats són els pollets.
Penso en una solució, per fi decideixo que el millor és fer arribar una nota al Jordi Mas a Makary (a 50 km) i que vingui a ajudar-me. Redacto la nota amb l’esperança de que passi algú. A la capçalera, mig en broma mig seriosament, escric la paraula SOS.
Espero. No passa ningú, és una ruta poc utilitzada. En Cisco Pausas em va dir una vegada que no li agradava aquest camí perquè si un dia tenia un problema ningú no el podria ajudar. El dia ha arribat i s’ha complert la profecia.
Al cap d’una estona compareix un pastor. Aquí, encara que pensis que estàs sol, sempre hi ha un ull que et mira. Ell sap tant de francès com jo d’àrab; la comunicació és difícil. Li pregunto, com puc, si hi ha alguna moto per la rodalia. M’assenyala un poblat allà lluny i diu mafi, o sigui, no; n’assenyala un altre encara més lluny i diu ioo, és a dir, sí.
Continua sense passar ningú i decideixo moure el cotxe un centenar de metres fins a trobar l’ombra d’un arbre. Em desplaço lentament amb l’esperança de no complicar més les coses. Deixar tot el dia el cotxe enmig de la plana assolellada hauria provocat la mort dels pollets i la destrossa del vehicle.
Amb el gentil pastor anem a peu fins al poblat a buscar una moto. El sol castiga els caminants, i em deixarà els llavis només bons per al celibat.
El poblat és petit, el pastor em porta fins a un cobert de canyes. Hi ha un grup d’homes mig ajaguts. M’assec enmig d’ells i intento explicar el meu problema. Sobretot demano una moto. Ells no paren de somriure i de parlar entre ells. L’ambient és relaxat i quiet. Van arribant més homes i nens. M’adono que no tenen gaire coses a fer; els nens em miren divertits. Cap dona. Al cap d’una estona arriba un jove i diu que té una moto. Intento explicar-li que necessito que porti una nota a Makary, li pagaré. Pensava que no sabien francès, però la paraula argent (diners) la coneixen. Discuteix el preu (per a això sí que sap francès). Ens posem d’acord. Em porta a casa seva i novament em fa esperar. Al final em diu que la moto mafi, no.
Aleshores compareix un subjecte que parla francès, em diu que és catòlic batejat, no com els altres infidels del poblat i que em vol ajudar. M’horroritzo. Aquests subjectes, que per aquí abunden, un no sap mai d’on surten. Apareixen quan hi ha problemes, però en comptes de solucionar-los, els compliquen i dificulten i, sobretot, els encareixen.
Ve amb un altre que diu que té una moto. Torna a discutir el preu, més car que el primer (on s’amaga el bon samarità?). Diàleg de sords per a res, la moto també està espatllada. M’enfado i tor-no al costat del meu cotxe.
Novament al costat de la meva improvisada família avícola. Poc després arriba la moto amb el «catòlic» i accepta el preu inicial. Em sorprenc de la rapidesa a venir, comparada amb les dues hores que m’han tingut al poblat per a res. La moto està reparada, els dono la carta per a en Jordi Mas i se’n van.
Sé que en Jordi tardarà una bona estona o sigui que em disposo a passar el dia al cotxe, amenitzat per la música «opus repetitiva» que m’ofereixen els meus incondicionals amiguets. De tant en tant els poso menjar i una mica d’aigua. La calor no ha parat d’augmentar.
El meu menú és a base de pa i aigua amb prudència. Intento practicar l’esport universal de la migdiada, però no puc abaixar el volum de l’orquestra i les mosques hi posen la resta.
Un soroll de motor em fa sortir de la letargia. És un camió de grava. S’aturen davant la imatge d’un cotxe parat en aquell paratge i amb dues rodes punxades. La nit no queda lluny, m’ofereixen carregar-ho tot al camió i deixar-me a Mada, a uns deu quilòmetres de Makary.
Els agraeixo el gest, però espero que en Jordi ja no tardi gaire. Em diuen que passar la nit sol allí és perillós, que hi ha bandits. Accepto la incertesa del meu destí. Em donen aigua i se’n van.
Torno a estar sol. Ja fa molt que la moto se n’ha anat. Els dubtes i les pors de fe apareixen amb força. I si la moto s’ha tornat a espatllar? I si en Jordi no és a Makary? I si ell també té problemes?
Començo a pensar seriosament que hauré de passar la nit aquí. Recordo les paraules dels camioners.
Se sent novament un motor. Aquesta vegada és en Jordi. L’alegria de la Pasqua em retorna. Em saluda amb una ampolla d’aigua fresca a la mà. La comunió eclesial funciona bé en aquests paratges.
Ràpidament desmuntem les dues rodes emprant com a cavallets dues bombones de butà. És difícil estar amb en Jordi Mas i no aprendre una cosa nova cada dia. Se’n va a Goulfey amb les rodes i em torna a deixar sol sota el meu arbre fent companyia als pollets.
Arriba la nit, passa el temps i no torna. Altra vegada apareixen els dubtes de fe. Quan ja és de nit es veuen allà lluny els fars d’un cotxe.
La fe està salvada.